Click sobre el titulo para ver otras
colaboraciones
Per Marcel·lí Bosch
Quan jo era petit i havia d’anar a algun lloc, generalment amb els meus pares, recordo que la meva mare, abans de sortir de casa em feia una “repassada” de dalt a baix, em raspallava el vestit, em “pintava” les sabates, em pentinava – fins i tot amb aigua de colònia – i, sobretot, em mocava ben mocat. “Sona fort”, em deia, dos o tres cops, fins que ella es quedava satisfeta, que no jo, era ben clar !
Al llarg de la vida he vist que gairebé totes les mares – i ara, moltes iaies, també – fan exactament el mateix. Perquè ? Doncs per dos motius, essencialment: perquè no volen que els seus fills –i ara, néts – facin el ridícul (perquè, en el fons, també saben que elles mateixes ferien el ridícul...), però, sobretot, perquè els estimen i volen que estiguin “guapos” quan persones foranies els vegin...
Tinc un nét que venir a aquest món amb “síndrome de Downn”. Jo no havia vist, en molt de temps, una criatura rebent tantes atencions com aquesta. Des del moment de néixer. Revisions de la vista, de les oïdes, d’una mà en la que hi tenia dos dits enganxats, no separats, etc., etc. I si no podien atendre’l els seus pares, aquests organitzaven, amb temps, que algú de la família se’n podés ocupar... I ja no diguem res quan es tracta de l’escola... Han lluitat, estant lluitant i lluitaran fins que aquest nano, no sé amb quines limitacions quan arribi aquest moment, s’hagi pogut integrar plenament a una societat com una persona absolutament normal.
Doncs bé, tot aquest “galimaties” d’atencions i més, especialment en aquest mes de maig, és l’actitud habitual de la nostra Mare del Cel, la Verge Maria... Els cristians sabem que això és així, i no tenim massa necessitat de que ens ho expliquin lletraferits teòlegs... La mare és la mare aquí, a Praga i... a la fi del món ! I si la meva mare de sang – i, en general, totes les mares... – quan jo era petit era capaç de fer el què feia per tal que jo fos ben “guapo” a la vista de la gent... què no farà la Mare de Déu – que també ho és meva i nostra – i més quan ho necessiti o ho necessitem de debò...?
A vegades m’he imaginat que sóc una mena de “síndrome de Downn”. La raó és aquesta: Les mares – i els pares i les iaies... –, quan tenen un fill amb problemes (o una mica lletjos o no són tant espavilats com ho són els altres, o tenen limitacions, o un defecte, o una discapacitat), multipliquen per infinit les seves atencions i s’ocupen d’aquestes pobres criatures amb un afecte que, moltes vegades, fins i tot sembla desproporcionat... És el seu concepte de justícia: donen més a qui més necessita... Per a elles la culminació de la justícia és una impagable estimació. Sempre que s’aplica la justícia sola, apareix una mena de fredor que la fa insuficient. La justícia, per acabar-ho de ser de debò, necessita l’estimació, l’afecte, el que, oficialment, en diríem la “caritat”...
Doncs bé, tant si ho creieu com si no, la Verge Maria, al seus fills de la terra, no ens estima menys ni deixa de viure, amb cada ú de nosaltres,“mutatis mutantis”, ni la justícia ni la caritat, l’afecte. Això sí, en dimensions sobrenaturals... Només, senzillament, perquè és Mare...!
En el què queda encara d’aquest mes de Maig ho sabrem aprofitar...?
mboschporti@gmail.com