Forum Universitas.org

Un portal abierto al mundo - Un portal obert al món - An open door to the world

Inicio / Colaboradores / Mons. Josep Àngel Saiz Meneses

Colaboradores

Blogs

Pensar.net

Pensar.net

Crisis económica i crisis social: una cuestión moral
Hoy no hablaré yo

La familia, futuro de la humanidad

La familia, futuro de la humanidad


Un progresismo llamado intransigente

El Blog inútil

El Blog inútil

(el de los diáconos)
Celibato en Oriente

Séptimo Arte

Séptimo Arte

Desde el Cine
El hombre lobo

Una veu que clama

Una veu que clama

Des del Seminari de Terrassa
Los cristianos egipcios después de la caída de Mubarak

Desenmarañar

Desenmarañar

Mn. Toni Deulofeu
Mi claustro es el mundo……..dice

Mons. Josep Àngel Saiz Meneses
Obispo de Terrassa




Click sobre el titulo para ver otras colaboraciones

En dues cartes anteriors ens referíem a la importància de buscar la unitat, la complementarietat, l’enriquiment mutu des dels diferents carismes, de combinar l’antic i el nou cercant l’eficàcia pastoral més gran. El mateix criteri que comentàvem en referència als infants i els joves, és el que s’ha d’aplicar amb els adults. En aquest sentit hem de potenciar la vitalitat de les comunitats parroquials i la seva creativitat, i al mateix temps, facilitar la inserció dels moviments eclesials. No és una feina fàcil però no hem de desistir d’intentar-ho.

Recordo la resposta del papa Benet a un rector romà en una trobada amb els sacerdots de la diòcesi de Roma el 22 de febrer de 2007. La pregunta es referia als moviments eclesials i les noves comunitats, que són un do providencial pel nostre temps i és necessari trobar per a ells una adequada integració a l’Església. El Papa va respondre a partir de dos criteris fonamentals. L’un, pres de sant Pau: “No sofoqueu l’Esperit, no desestimeu els dons de profecia” (1 Tes 5,19). Això significa que si el Senyor beneeix l’Església amb nous dons, hem d’acollir-los i agrair-los, encara que a vegades no sigui fàcil la seva articulació en la pastoral ordinària. Així ha estat sempre en la història de l’Església i també en el nostre temps.

La segona regla es refereix al fet que l’Església és una, i si els moviments són realment do de l’Esperit Sant, per força s’han d’inserir en la totalitat i servir-la. En tot cas és imprescindible el diàleg pacient entre pastors i responsables de moviments perquè la seva aportació sigui fecunda; també és imprescindible el diàleg entre els diferents moviments i realitats eclesials per que es coneguin i es reconeguin. La vivència dels dos criteris amb tot el que comporta d’abnegació, empatia, paciència, acceptació, sofriment i espiritualitat de comunió, fa que el fruit sigui abundant perquè s’ofereix un testimoni d’unitat, imprescindible perquè siguem creïbles en l’anunci de l’Evangeli.

Aquests últims anys han arribat a la nostra diòcesi mètodes nous d’evangelització com els Cursos Alfa o els Recessos d’Emaús. També convé tenir presents els diferents moviments d’apostolat seglar que porten molt de temps implantats, ja siguin els moviments especialitzats de l’Acció Catòlica – Acció Catòlica Obrera i el Moviment Cristià de Pobles i Comarques- ja siguin els nous moviments com els Cursets de Cristiandat, Focolars, o Comunió i Alliberament; al mateix temps comptem amb diferents realitats d’Església que porten a terme importants obres pastorals; també les pròpies de congregacions religioses, així com el Camí Neocatecumenal, la Renovació Carismàtica o els diversos moviments d’espiritualitat matrimonial.

Harmonitzar l’antic i el nou. En arribar a una parròquia o a qualsevol missió pastoral hem de saber valorar allò que rebem dels nostres predecessors i treballar en continuïtat amb el treball realitzat, vencent la possible temptació d’inventar-ho tot i partir de zero. Al mateix temps cal incorporar els nous elements – mètodes, moviments, etc- que siguin convenients i necessaris per al bé pastoral d’una comunitat determinada. No es poden implantar tots a la vegada perquè això portaria a la dispersió i el caos; tampoc es pot “copiar i enganxar” tot el que anem coneixent, perquè no totes les feligresies són iguals, ni les cultures, ni els llocs. En definitiva, s’ha de discernir i prioritzar, des de la pregària i la reflexió, tenint en compte la realitat concreta; des de la comunió i la corresponsabilitat, perquè els col•laboradors i feligresos també són responsables de la pastoral i se’ls ha d’escoltar, i sobretot, buscar sempre la voluntat de Déu i el bé pastoral.

+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa